Federació catalana de cineclubs

Gestionem programacions i serveis cinematogràfics a cineclubs, entitats sense ànim de lucre i administracions

Notícies :: Notícies de la Federació :: Crònica de JM García, jurat FICC a L'Alternativa

Titular notícies

Crònica de JM García, jurat FICC a L'Alternativa

Dijous 30 Novembre 2017

L'Alternativa és ja el carrer gran

Fa ja 24 anys que L'Alternativa organitza un festival molt especial per demostrar que existeix i és possible un cinema que resulti una opció diferent al majoritàriament visible a sales. Un cinema que, amb el pas dels anys, en bona mesura s'ha anat fent predominant en els (bons) festivals actuals.

Recordo les seves sessions inicials, i les cerques que van fer per poder donar a conèixer el cinema independent -en ocasions auto-denominat alternatiu- que havia lluitat al marge del sistema al nostre país. També les seves magnífiques últimes retrospectives, amb films de gent com Raymond Depardon, Lucrecia Martel, Alain Cavalier, Anne-Marie Meiville, o Maurice Pialat, a les que procurava no faltar. Eren totes sessions sempre acompanyades de debats, d'altres actes complementaris, que han anat construint tot l'engranatge de múltiples facetes que és el festival avui.

Perquè avui es fa fins i tot difícil definir el certamen, donada la varietat d'actes que comporta: La projecció de llargmetratges y curtmetratges de la secció oficial, de les paral·leles i a la "pantalla oberta" del hall del CCCB; presentacions, taules rodones, tallers, jornades per a professionals,... Tot això a l'estricta setmana del festival, però es que, de fet, les activitats es prolonguen, amb un cicle a la Filmoteca i la possibilitat de repescar algun títol per la plataforma Filmin.

Com les setmanes prèvies havien estat per Barcelona d'allò més conflictiu, es temia que no hi hagués gent que, preocupada pels assumptes polítics que ens han envoltat aquests últims temps, volguessin participar en una activitat cultural com és L'Alternativa, però el provisional parèntesi en que circumstancialment va caure la setmana, va possibilitar que es saldés amb èxit. La sessió inaugural, amb Zama -de la que parlo més avall-, va ser una autèntica bomba, amb el cartell de "entrades exhaurides" i un munt de gent acumulada per veure si encara tenien l'oportunitat d'entrar que van haver de tornar a casa, sense èxit. La resta de les sessions, si bé mai van arribar a saturar la sala, sí van gaudir sempre d'espectadors, en molt més alt grau que uns cinemes que havien gairebé llançat la tovallola. Si a això afegim l'alta concurrència de convidats a dir la seva a presentacions, seminaris i altres actes, s'ha d'estar molt satisfet de l'edició, esperant que l'any que ve ja no ens trobem en unes circumstàncies d'excepció, i no s'hagi de témer pel normal desenvolupament d'un certamen que tants esforços d'organització precisa.

Una organització, tot s'ha de dir, que ens ha tractat als diferents jurats amb l'afecte i generositat amb que ha cuidat també a tots els directors que venien a presentar una pel·lícula o als partícips de taules rodones i demés activitats. Afecte i generositat que són abundants i marca, diria jo, del festival. La Federació Internacional de Cineclubs era de nou convidada a donar el Premi Quijote al festival, i els tres components del seu jurat, l'activa Emília Mazik (procedent de Poznan, Polònia, pel festival del qual recorre el món en busca de curtmetratges), el reflexiu Nanjundiaha Shashidhara (qui, al marge de permitir-nos confirmar la molt diferent mentalitat que rau a la Índia -procedeix de Bangalore-, ens va dir de seguida que, per facilitar les coses, li podríem dir simplement Shashi) i jo mateix, vam compartir taula al restaurant amb tota l'organització i altres convidats (en trobades molt fructífers amb gent de cinema de tota mena), vam disposar d'una sala reservada per poder veure films “on demand” o descansar una estona i vam sentir-nos en tot moment tractats de forma deferent per tota l'organització, des de les seves directores fins a l'últim personal administratiu. El nostre agraïment des d'aquí per les seves continues atencions.


Una altra cosa que voldria deixar reflectida sobre L'Alternativa. M'ha tret de sobre una idea que em martiritzava últimament: que el cinema està sent atès els últims temps només per gent, diguem-ne, major de 55 anys. N’hi havia prou amb un recorregut per les diferents localitzacions dels actes, i no diguem pel Hall de la Pantalla Oberta per demostrar que no és així, sinó que és una cosa viva, que apassiona encara a totes les edats. Jo devia ser un dels assistents de major edat. Però anem cap a les pel·lícules projectades:

Els films a competició. Les joies

El premi Quijote no porta, entenc, aquest nom perquè sí. Es mostra decididament a favor de causes que es donen generalment per perdudes i, en aquest sentit, ha trobat, al menys en aquest any, un bon planter de films mereixedors del premi. Això s'entendrà si explico que he arribat a veure un denominador comú en pràcticament tots els films de la selecció oficial. Tots ells, és cert, són films actuals, que parlen de la seva època, que -queda clar- els fa mal. No són mai films ingenus. Saben de la dificultat, a vegades de la impossibilitat, d'èxit dels seus protagonistes, gent que o bé ha quedat marginada, o està patint a base de be per superar-se, i seguir endavant. Alguns d'ells han pres una decisió singular, amb molt poques, per no dir nul·les, possibilitats d'èxit. El que està clar és que mereixen la nostra admiració, i tot el nostre reconeixement. Film a film a concurs dels que més m'han interessat -i que podrien, al meu parer, haver rebut el Premi Quijote amb tot mereixement- aniré recalcant aquesta idea.

Ens podem aturar primerament en una enorme pel·lícula, i no únicament per les seves tres hores de durada. A Fabrica de nada (Pedro Pinho) té, sortosament, distribuïdora, i podrem doncs gaudir d'ella en cinemes i, si volem, en els nostres cineclubs. Si hi cap per format i durada, és una aposta impecable per una sessió amb col·loqui profitosa.

Divertida, emocionant, variada, presenta la visió definitiva sobre el tema de l’ocupació d’una fàbrica per part dels seus treballadors quan els seus propietaris estan pensant en abandonar-la per dedicar-se a altres coses més profitoses. La seva primera seqüència ens presenta un parell de màquines desmantellant uns enormes dipòsits i, després, durant els títols de crèdit, unes màquines robot en el seu dinàmic treball. Però a continuació segueix una escena de sexe en un llit, una activitat reservada pels humans, a la que al menys per ara encara no tenen accés les màquines. L'ocupació de la fàbrica, indecisa, plena d'incògnites, està lluny de ser mostrada com un acte heroic i decidit. Els dubtes i discussions es succeeixen entre els treballadors i amb la seva família, mentre els responsables de recursos humans de l'empresa ataquen precisament els flancs familiars que creuen més vulnerables. Un teòric estranger que acudeix a veure com es desenvolupen els esdeveniments, surt uns quants cops apallissat... Els treballadors, avorrits, es posen a jugar en els tallers, mentre Pedro Pinho arriba a escenificar unes escenes de cançó i dansa amb ells, com si d'una comèdia musical es tractés.
Les aparences d'alguna d'aquestes aproximacions parcials no ens han d'enganyar. El film presenta "l'estat de l'art' de la dita "crisi econòmica", partint d'una lúcida consciència sobre la inviabilitat actual d'èxit d'una iniciativa com l'ocupació fabril. L’apel·lació final, no obstant, a la real ocupació en una fàbrica portuguesa i fer sonar la cançó de José Afonso ("Já o tempo s'habitua"), ens està dient que d'iniciatives com aquesta d'intentar muntar la resistència no s'han de deixar de tenir, i que qui fa la pel·lícula sempre serà emocionalment compromès amb elles. Ens avisen de que el sistema va cap a la destrucció i ens qüestionen sobre què farà la gent amb aquest coneixement. El film va obtenir el premi al millor llargmetratge de la secció oficial.


Fent broma -però no tant- amb els meus companys del jurat del Premi Quijote, els deia que mai de la vida trobaríem una pel·lícula que s’adeqüés més als pressupòsits del premi que una de les presentades, amb el nom ni mes ni menys que Donkeyote...

Donkeyote (Chico Pereira) és un exemple viu de que es pot fer un film autènticament polític sense ser per això avorrit. Tot el contrari. El film ens presenta els dies i l'ambició de Manolo, un home ja gran, però que vol anar amb el seu ase Gorrión des de la seva Andalusia a Amèrica del Nord, per seguir allà la llarga ruta que van fer els indis Xeroquis expulsats de la seva terra. Manolo, vivint amb el seu gos i el seu ase (i ambdós tenen escenes ben divertides) en mig de la civilització occidental (un pla del film recalca mol bé la situació: Tots tres van xino-xano per un camí de terra mentre a esquerra i dreta de la pantalla cotxes i camions passen a tota velocitat), no fa sinó que mantenir una virtuosa postura política de resistència. Fer com si es pogués seguir vivint el món antic, encara que se sap perfectament que no.


Curiosament un tema pràcticament igual, el d'aquesta resistència passiva, és el d'una altra pel·lícula a concurs, El mar nos mira de lejos (Manuel Muñoz Rivas), si bé és veritat que des d'uns plantejaments formals i dramàtics molt diferents. En aquest cas el film segueix la vida dels últims treballadors de la platja de Doñana. Un pescador que corre amb la seva bicicleta per passejar amb una noia, un home que recol·lecta fustes pel bosc i viu a la platja, veient impertorbable com li venen contínuament els guàrdies del parc natural a mesurar la seva barraca per un segur enderroc futur, o bé veient passar dia rere dia els turistes en microbusos tot terreny pujant i baixant dunes mentre senten una explicació vomitada per l'altaveu, o com els cada vegada més nombrosos banyistes van esprement el marisc de la vora de les platges. No només els espectadors contemplem tot això. En un determinat moment veiem les imatges enquadrades per un hipotètic equip de cinema que ho contempla tot. Pot ser una al·legoria dels buscadors de Tartessos o un equip explorant les possibilitats turístiques de la zona, però també una al·legoria del propi equip tècnic treballant per oferir-nos el film.

En repetides ocasions, com pautant els temps, l'acció principal passa a un segon terme, i contemplem aleshores com l'aigua va seguint els seus cursos, o com la sorra va també fluint imparable amb el pas dels dies, fins que la duna ho torna a enterrar tot. Una reflexió de dependència de les accions humanes d'altres esdeveniments de més alt nivell. En aquests casos tant el so com les imatges del film semblen acostar-se als d'un film experimental, per la seva perfecció en la seva força creadora d'ambients. El també director Mauro Herce és el responsable de la fotografia de la pel·lícula, que va guanyar el premi de la Crítica al millor llargmetratge.


Stranger in paradise (Guido Hendrikx), trenca l'esquema expositiu dels altres films a competició. En un format que podria ser adequat per la televisió és també, al meu parer, un altre d'aquells films que poden proporcionar una molt bona sessió de cineclub. Comença amb un repàs històric amb reportatges documentals sobre el seu tema -la immigració a Europa- per seguir amb tres actes amb els corresponents títols. En els dos primers, en una teòrica classe, un professor concentra a una onada d’immigrants arribats a Holanda i els explica -sense pels en la llengua- el que representen ells, els immigrants, pel seu país i la seva societat. En el primer tot són mirades negatives. En el segon, la possible cara positiva. En el tercer, el professor fa una exemplificació pràctica de com s'actuaria amb cada un dels seus alumnes aplicant escrupolosament les regles holandeses d'asil. En l'epíleg, magnífic, una càmera llunyana contempla una escena que te lloc al nord d'Àfrica amb uns locals parlant amb l'actor que representava al professor en els altres capítols. Una magnífica autocrítica, en la que els autors del film ens expliquen que el seu assaig polític no serveix, en realitat, per res.


El jurat de la FICC vam atorgar el premi Quijote, desitjant que això ajudi a la seva distribució com a mínim en la xarxa de cineclubs, a Taste of cement (Ziad Kalthoum), també centrat, entre altres temes, en el de l'emigració. El film s'inicia amb unes panoràmiques per una vella pedrera y un tràveling des d'un dron (els drons estan canviant l'aspecte formal de moltes pel·lícules!) per una vella carretera, fins descobrir que just darrera hi és una gran ciutat, Beirut, plena a vessar d'edificis. Hi ha aleshores un tall i veiem les runes d'un edifici, amb just al seu costat un de totalment nou. Són només dues de les oposicions amb que juga constantment la pel·lícula.

Segueix aleshores una confessió, narrada per la veu en off que ens parlarà al llarg del film. Es tracta d’una imatge, record del pare del narrador quan era un nen. Està a Síria, es desperta, va a la cuina i allà veu el mar, a un quadre que li ha portat el seu pare, després de molt temps d'estar lluny de casa. El mar el torna a veure, però el veu ara a través de les finestres del gratacel que està construint. De fet, no veiem el mar únicament enquadrat en els forats per finestres del nou edifici. En unes imatges que treuen l’alè pugem per l'escala de ma interior de la grua, romanem a les bastides més elevades, traient els encofrats mentre observem una autovia sempre plena de cotxes, la platja i la gran aglomeració de la ciutat.

Tast of cement està constituït totalment per dualitats. Ens parla d'una situació personal, íntima (aquest noi sirià treballant a Beirut, reproduint la mateixa vida del seu pare), però al mateix temps ens parla d'un drama molt més general. Fluctua entre la nit i el dia, la llum i l’obscuritat, les alçades i els subterranis en els que han de refugiar-se els treballadors sirians, afectats pel toc de queda, entre un món de verticals cap al cel i un altre d'horitzontals, a l’infern. En algun moment, la banda sonora deixa de ser síncrona, de registrar el rugit ambiental i aleshores, amb aquestes imatges tan al·lucinants, entrem, des del film polític, en un film d'art: sembla que passem a recórrer el viatge descrit a Dead Slow Ahead. Però, per sobre de tot, la dualitat que destaca a Tast of cement és l'existent entre la destrucció i la construcció, com la primera, ocasionada per la guerra, porta a la segona, i això en continua successió, de tal forma que arriba un moment en que ja no se sap l’ordre dels factors i si no es construeix en realitat per poder destruir a continuació i seguir engreixant la cadena.

En ocasions es veu perfectament la imatge de l'edifici com a gàbia. Una metàfora de la vida captiva en la que molts estan tancats, entre la continua construcció i destrucció. La pel·lícula, al marge del nostre Premi Quijote, també va ser mereixedora d'una menció especial del jurat oficial.


Altres films a competició

Aquests van ser els films de la secció oficial que, en la meva opinió, van volar més alt, però pot dir-se que la selecció en el seu conjunt va ser molt treballada. Milla (Valérie Massadian), també amb interès, no arriba, al meu parer, a la intensitat de la seva precedent Nana, potser per un problema de càsting i falta de química entre la parella protagonista. El mar, la mar (Joshua Bonnetta, J. P. Sniadecki) utilitza el cinema experimental per recórrer les empremtes del letal pas clandestí de mexicans a Estats Units a través de la frontera de Sonora. En un moment, mentre es veu un cavall, sona per la banda sonora Johnny Guitar, però no hi ha ni èpica ni poesia: el cavall es posa a cagar. Per la seva banda, la molt esperada Zama (Lucrecia Martel), que es va veure –fora de concurs- en la sessió inaugural, reincideix en els seus habituals processos de destrucció, però no sé molt bé perquè, en aquesta ocasió, ha anat a cercar un dels seus mons en putrefacció a segles abans, amb lo bé que se li dona tractar el món actual.

I altres cites

L'atenció deguda a la programació oficial deixa molt poc temps per veure altres coses, però vaig estar molt content de poder-ho fer amb el film de tres hores d'Eric Pauwels, Les films rêvés (2010), que em va acostar a un d'aquests escollits cineastes que fa cinema en petit format, en primera persona. El seu La deuxième nuit (2016), que L'Alternativa presentà també a Filmin, el vaig veure la següent setmana, i ja tinc el món de les petites històries enllaçades de Pauwels com un referent a seguir.

Una magnífica taula rodona sobre la post-veritat, amb Macarena Recuerda i Elías León Siminiani, conduïda molt bé per Josep Maria Català i el matí d'una jornada per professionals que la força de María Cañas farà difícilment oblidable, van ser els altres dos actes del festival als que també vaig poder assistir, combinats en el record amb recorreguts turístics per la ciutat amb els meus companys de jurat. L'any que ve, encara que ja no pugui formar part de l'envejable atalaia que és el jurat del Premi Quijote, aniré a totes les projeccions i actes als que vegi atractiu de la 25 edició de l'Alternativa, que, per poc que segueixi la línia de l'actual, segur que seran quasi tots.

J. M. García Ferrer

Més sobre...: quijote , ficc , alternativa , taste of cement
Últimes Notícies
Apunta't a les nostres newsletters
LES NOSTRES IMATGES

Trobada de programadors de cineclubs. Vilafranca del Penedès. 18.06.2016



PRESENTACIONS, CURSOS I TALLERS 2016