Presentada la proposta en el VI Encuentro iberoamericano de cineclubs (Brasil - 2011) i aprovada per tots els païssos presents, us fem arribar la proposta per a considerar el dia 10 de maig com el dia internacional del públic i per extenssió el dia internacional del cineclubisme, entenent els cineclubs com la forma millor organitzada del públic. Us convidem que si aquella setmana teniu pel·lícula programada, la considereu dins la campanya internacional per la commemoració d'aquest dia del públic. Comenteu-lo amb el públic, penjeu la noticia a les vostres webs. Perque nosaltres.... som el públic!
El text que segueix a continuació està formulat en base a la proposta que Felipe Macedo (cineclubista i investigador de la història del públic a la Universitat de Montreal) va lliurar a la Federació Internacional de Cineclubs (FICC). El text entre cometes correspon al propi text de Felipe Macedo. Es pot llegir el text complert (en portugués) en el blog de l'autor
El dia del públic
Un dia rere l’altre
“Recentment s'han proposat noves efemèrides en l’àmbit del cinema. Crec que l'última que vaig veure va ser el Dia del curt, l'origen del qual confesso no saber-ne res. Des de fa algun temps hem visten com es celebra i es promou el Dia internacional de l'animació, llegat d'Émile Reynaud que antecedeix en alguns anys al naixement del cinematògraf.”
“Fa un temps, vaig escriure sobre la mort del cineclubista Antonio Gouveia Jr tot comentant que "les comunitats de diferent naturalesa, per construir, per reconèixer la seva identitat, es projecten en un conjunt de fets, de persones, de mites que persisteixen em la memòria col • lectiva i afiancen el reconeixement del que és comú a ells ". Les dates són també un símbol important per el reconeixement d'una memòria i una identitat comuna. Quan i quant més plenes de significat estan, es converteixen en una oportunitat per a la reflexió, la mobilització, la demostració d'aquesta identitat en termes de coneixement, representació i força de les comunitats que comparteixen aquest patrimoni, aquest símbol.”
“El Dia del Treball o del Treballador, així com el Dia de la Dona, per exemple, tenen una càrrega emocional, una crida simbòlica, un significat històric indiscutible. Van ser creats per organitzacions que representen a les parts interessades i aprovat per ells en la pràctica. Ja el Dia del Consumidor és una altre cosa: és més una apropiació oportunista dels drets d'aquesta figura produïda pel mercat capitalista.” “El Dia del Consumidor va ser creat per decret del president John F. Kennedy”.
“En el camp del cinema la cosa encara està en disputa, es podria dir. No hi ha exactament un Dia del Cinema, potser reflectint el fort contingut nacionalista i ideològic que envolten l'adjudicació del "naixement" del cinema per a l'exhibició dels germans Lumière, del 28 de desembre de 1895, que no era ni la primera projecció, ni amb públic ni fins i tot amb entrada...” Tot això té els seus significats, encara que no sembla emocionar molta gent. No obstant això, els diferents aspectes que es busquen valoritzar, o simplement decidir què celebrar, són indicis de com es vol entendre el que és el cinema. És comerç? Es tracta de la creació? De l'autor - i qué és l'autor? Es tracta de la producció? Podria ser la relació entre el cinema i l'espectador - o amb el públic?”
“De fet, aquestes cristal • litzacions, sovint arbitràries de la història no reflecteixen la realitat, que és un procés marcat per matisos, ubiqüitat. Però com he dit abans, fa part d'una lluita ideològica que es dóna a tots els nivells, i conformen símbols, eines d'afirmació de la identitat, de la comunitat. Per totes aquestes raons, sembla necessari i apropiat pensar en un dia del Públic.”
El Públic
“No vaig a entrar em un anàlisi molt ampli del que és el públic, que ja he tractat en altres textos com a la presentació sobre la Carta dels drets del públic de Tabor, que vaig escriure al 2008 per a la campanya cineclubista dels drets del públic.”
“En una lectura de la Carta dels Drets del Públic, que complementa el text anterior, afegeixo: "El públic - que en el món modern és pràcticament indistingible de tota la població - es veu relegat al paper d'audiència passiva, d’espectadors submisos, de consumidor desposeït dels seus interessos i intel • ligència, mer objecte i mai subjecte del procés de comunicació. "
“Hi ha dues coses que encara no s'han afegit a aquestes breus observacions. En primer lloc, el públic no es limita al públic audiovisual. Mentre que el públic modern pot haver-se format en el procés de desenvolupament i institucionalització de cinema, aquest públic s’há convertit en un paradigma per a tot el públic, el públic de totes les indústries culturals, de totes les llengües, mitjans i formes de relació entre la creació i la recepció. La mediació del qual està apropiada pel capital. El públic és la totalitat d'aquells que no poseeixen els mitjans de producció i distribució d'informació, del coneixement, de la cultura. Avui segueixen sent les diferents formes d'expressió audiovisual – les hereves, fins a cert punt, del cinema – les que quantitativament reflecteixen millor aquella relació de subordinació, passivitat, espectatorialitat, del públic. Però el concepte comprèn tots els que se sotmeten a aquesta relació de dominació: els lectors de tot tipus de publicació a la televisió i a Internet, o les audiències per a esdeveniments esportius, passant pel teatre, la música, la dansa, etc. El públic és l'expressió d'una relació de dominació que separa els propietaris dels mitjans de producció de la comunicació de la gran majoria de la població, el temps lliure del qual, l’atenció, la consciència, la subjectivitat , es converteixen en una mercaderia i Um espai de colonització.”
“Una altra qüestió clau és que el públic no és inconscient, passiu i indefens: el públic no és un mer espectador. L'acció d'exclusió permanent i domini del públic és també contínuament combatuda per aquest. La demostració més gran i més visible d'això, avui dia, és la resistència generalitzada en tot el món ,a la privatització d’internet i dels béns culturals - a través del control dels anomenats "drets d'autor". Però la història mostra molts altres exemples de la resistència, la lluita i la creativitat del públic (els cineclubs són un exemple d'aquest creativitat) en aquesta disputa per les consciències que, potser, és l’expressió més completa d'una llarga trajectòria dels homes a la recerca de la llibertat i la felicitat.”
El Dia del Públic
“És en aquesta història del públic que podem buscar un símbol que representa aquesta lluita, que inclogui el sentit de resistència, de consciència del públic. I que tingui una ressonància emocional que pugui ser sentida i entesa per tots els públics, que representi un fet històric transcendent, que signifiqui l'essència de la qüestió de la lluita per l'autonomia del públic, de la gent, de totes les persones. Crec que hi ha un esdeveniment que contempla d'una manera exemplar totes aquestes condicions: la rebel • lió de l’Astor Place, o el Teatre Astor.”
“Noel Burch, és potser el que ha analtizat millor aquest esdeveniment en la trajectòria de la formació del públic modern, del públic de masses que es convertiria en la seva plenitud, amb l'arribada del cinema. El sentiment d'indignació és compartit per tots els analistes i acadèmics. Com va dir Bruce McConachie de la Universitat de Pittsburgh , al capdavall va ser una lluita "dels rics contra els pobres".
“El 10 de maig de 1849 a Nova York, hi va haver un gran aixecament popular que va deixar almenys 22 morts i un centenar de ferits (Burch parla d’aproximadament 35 morts i 150 ferits, i hi ha altres versions). Va ser la primera vegada que es va mobilitzar a la milícia de l'estat contra el poble. Aquesta revolta marca un canvi en la història de l'espectacle i el públic.”
“La massacre té l'origen en la rivalitat entre dos actors Shakespirians: William MacReady era el gran astre anglès, tradicional i identificat amb la hegemonia britànica en el camp artístic i cultural; Edwin Forrest, el més gran actor nord-americà era acusat de "prendre llibertats" amb el text del "bard diví", només per aproximar-lo a un públic popular. MacReady no només era la imatge de la metròpoli i de l'aristocràcia, sinó que era 'l’estimat" - mascota dels prínceps com deia la seva propaganda – de la creixent burgesia nord-americana, que va tractar d'emular a la classe dominant anglesa. Forrest va ser una expressió del patriotisme proletari, al gust de les classes mitjanes i els treballadors.”
“El 7 de maig, McReady es va presentar al Astor Opera House davant una audiència de fanàtics de Forrest, que s’havia organitzat per escridassar-lo. L'actor anglès va decidir interrompre la seva tournée i tornar a Anglaterrra, però el van convèncer per a quedar-se gràcies a una petició signada per 47 persones de l'alta societat. La següent funció del dia 10, es va trobar al teatre davant una multitud de més de 10000 persones. La representació va tenir lloc, per a un públic selecte -després d'una rigorosa selecció -, però en condicions molt difícils, és clar. Temorosos de perdre el control de la ciutat, les autoritats van cridar a les tropes, amenaçades per la població, acavaren obrint foc a curta distància.”
“El cisma entre cultura d’èlit ultra minoritària i cultura de mases certament va obrir camí per al desenvolupament d’arts “populars”, que poc devíen al gust de les grans famílies del pais que ostentaven de facto el poder financer, industrial i polític. Però aquestes formes d’espectacle que també es desenvolupaven em uma esfera d’entreteniment diferent al de les classes dirigents no deixàven de servir també als interessos d’aquestes”.
Memória, identidad, sentit
“Crec que la revolta de l'Astor Place, tal i com va ser coneguda, té, com cap altre esdeveniment, les característiques que han d'estar associades amb la creació d'un símbol important i permanet per unir i identificar la nostra comunitat - el públic - la seva història i la seva lluita. El fet és àmpliament consensuat com l’oposició - i la presa de consciència- de l'autonomia del públic en relació amb els poders dominants. Ben documentat, al mateix temps està prou lluny en el temps com per no ser confós amb interessos menors, d’aquest o d’aquell llenguatge artístic o d’algun segment del públic. Culturalment parlant és significativament important, doncs gira al voltant de la interpretació de l'obra de Shakespeare que és innegable patrimoni de la humanitat. I és tan emocionalment significativa com altres dates marcades per la violència, la victimització dels veritables màrtirs anònims, que tan bé simbolitzen el que és realment una lluita, la nostra lluita, i que necessita d’aquest tipus d'insígnia moral i simbòlica per alimentar la seva memòria i augmentar la seva disponibilitat .”
“Que el 10 de maig, el dia de la revolta de l’Astor Place, sigui considerada, a partir d’una iniciativa dels cineclubs brasilers i llatinoamericans, i en ocassió de la VI trobada de cineclubs Iberoamericans, el Dia del Públic. Perquè el públic som nosaltres.”
Felipe Macedo - Montreal, maig de 2011.
